“evergreen - distorcions en el terreny de joc”

El camp de futbol constitueix un dels paisatges més recognoscibles i universalitzats de la contemporaneïtat. La seva geometria aparentment neutra organitza cossos, identitats, desplaçaments i formes de pertinença col·lectiva. En aquest projecte, aquest espai familiar apareix alterat mitjançant una sèrie de distorsions estructurals i materials que desplacen la seva funció habitual per convertir-lo en un territori de tensió ecològica i simbòlica.

La modificació extrema de les proporcions del camp, molt més llarg i estret, genera una experiència física de compressió. L’espai deixa d’oferir expansió lateral i possibilitat estratègica per convertir-se en un corredor dirigit, gairebé inevitable. El cos ja no habita el terreny amb llibertat sinó que és canalitzat a través seu. Aquesta transformació remet a una condició profundament contemporània: societats travessades per dinàmiques creixents de densificació, acceleració i reducció de l’espai vital. El camp ja no actua com a lloc d’obertura col·lectiva, sinó com a infraestructura de circulació, control i trànsit permanent.

D’una altre banda i en aquest context, la barreja entre gespa natural i gespa artificial es converteix en el nucli ecològic de l’obra. Tots dos materials conviuen sense jerarquia aparent, dificultant progressivament la distinció entre allò viu i la seva simulació sintètica. La gespa artificial conserva l’aparença visual de la natura mentre elimina silenciosament els seus processos biològics: desapareixen el sòl viu, la humitat, els microorganismes, la temporalitat estacional i tota forma de metabolisme. Allò natural persisteix únicament com a imatge.

L’obra incorpora així una reflexió crítica sobre el fenomen contemporani del “greenwashing”: la construcció d’una aparença ecològica destinada a ocultar dinàmiques d’artificialització, extracció o degradació ambiental. La gespa sintètica resulta especialment paradigmàtica en aquest sentit. Tot i que sovint es presenta com una solució “sostenible” gràcies a la reducció del consum d’aigua o manteniment, la seva existència depèn de materials petroquímics, genera residus difícils de reciclar i participa activament en la dispersió de microplàstics. La superfície continua representant visualment la idea de natura mentre la seva dimensió ecològica desapareix progressivament.

El projecte no planteja una oposició frontal entre natura i artifici, sinó quelcom més inquietant: la normalització de la seva indistinció. La presència de materials sintètics infiltrant-se en el paisatge quotidià deixa de percebre’s com una excepció per convertir-se en una condició cultural estable. El treball assenyala així un procés contemporani d’allunyament progressiu de l’ésser humà respecte al món natural, no mitjançant una ruptura visible, sinó a través d’una substitució lenta, eficient i socialment acceptada.

El camp de futbol apareix aleshores com una metàfora territorial de les nostres societats: espais on l’experiència col·lectiva continua necessitant símbols de natura, comunitat i identitat, encara que les seves estructures materials estiguin cada vegada més desvinculades dels cicles ecologics reals.

La reubicació de les banquetes dins les porteries intensifica aquesta transformació espacial. El joc deixa d’organitzar-se horitzontalment per estructurar-se sobre un únic eix d’avanç i retrocés. El camp es converteix en un vector de desplaçament continu, evocant dinàmiques contemporànies de migració, trànsit i desarrelament. Els cossos travessen l’espai més que no pas habitar-lo. La identitat deixa de construir-se des de l’estabilitat territorial per configurar-se en moviment permanent.

En l’última gran distorsió en fusionar la porteria i la banqueta, el projecte introdueix una tensió psicològica molt particular: el lloc del descans coincideix amb el lloc de màxima exposició.

En les societats contemporànies, els espais tradicionalment destinats a la cura, al descans o a la reflexió han estat progressivament colonitzats per dinàmiques de productivitat, competició i vigilància. El projecte sembla materialitzar aquesta condició mitjançant un gest extremadament simple: convertir el lloc del repòs en estructura defensiva i alhora fa coincidir el lloc del descans amb el lloc de màxima exposició.

La dimensió maquiavèl·lica apareix precisament perquè la peça no imposa una violència explícita; reorganitza silenciosament l’arquitectura del poder.

En aquest sentit, l’obra proposa una reflexió sobre la relació entre ecologia i condició humana contemporània. L’erosió del vincle amb allò natural no apareix aquí com una catàstrofe visible, sinó com una adaptació cultural progressiva: un paisatge on allò artificial ja no es percep com una intrusió, on la compressió espacial s’interioritza com a normalitat i on el territori col·lectiu es transforma silenciosament en una superfície cada vegada més abstracta, funcional i desvinculada de la vida orgànica.

Una vegada acabat el projecte, en el moment de recuperar i reciclar l’herba artificial, les restes d’herba natural que haviem plantat, apareixen com “imprèses” al terra amb el texte “aixo no es un joc”. Un pont cap a la propera edició i un guinyo a la cultura del meu país.

Nota : aquest text, viu (i pateix) del mateix procés d’hibridació que planteja el projecte. Una indistinció entre el que ha estat escrit per l’artista i el que ha estat generat per la intel·ligència artificial. Culminació coherent amb la idea de cohabitació entre el que és natural i el que és artificial.